CONTES  a  DEMANDA

ESPECTACLES  a  MIDA

De vegades cal trobar o fins i tot escriure una història o conte

per vestir un acte, festivitat... presentació.


Exemple a Vilassar de Dalt:

2023 ha estat el 4t centenari de l'arribada dels

"SANTS MÀRTIRS" a Vilassar de Dalt.

Per celebrar-ho s'ha creat un espectacle en el que el públic de totes les edats ha entès qui eren els Sants Màrtirs i les vicissituds  que varen passar durant tot aquests temps. 

En aquesta ocasió, la representació va quedar del tot ben lluïda amb la col·laboració d'actrius i actors del mateix Vilassar de Dalt.

 


exemple: PROJECTE "RADARS" A ARENYS DE MAR

A Arenys de Mar es va fer la presentació del "Projecte RADARS":

És una xarxa de prevenció en què participen veïns, comerciants, persones voluntàries i professionals de les entitats i serveis del municipi. L'objectiu és poder facilitar que les persones grans de la vila puguin continuar a casa seva amb la complicitat del seu entorn.

La prioritat de RADARS és incrementar els vincles amb la seva comunitat per tal d'evitar situacions de soledat.

 

Per a l'acte de la presentació del projecte es va demanar una història en la que es parlés dels vincles entre la gent gran i el veïnat i per fer-la més "arenyenca", vaig fer servir un personatge que Salvador Espriu havia fet aparèixer a la seva obra "primera història d'Esther". Es tracta d'una dona a la que li deien "Escombreta.

Amb tota llibertat, a l'octubre de 2018, escric el conte prenent el personatge per donar-li la vida a mida per a la presentació del projecte RADARS. El Sr. Josep, de la residència geriàtrica Itaca d'Arenys de Mar, va fer els dibuixos que il·lustren la història. Aquí teniu el conte:

L'Escombreta

del carrer de la Font

 

Temps era temps, diuen que a Arenys de Mar hi va haver una dona que cridava l’atenció per la seva alçada, minsa, molt i perquè sempre anava acompanyada, o més ben dit, agafada a una escombra. Parlava poc i quan ho feia amb prou feines si se l’entenia, allò que deia semblava més un gemegar. Potser era per això que quan s’acostava a les dones que trobava xerrant pel carrer i es posava al mig per sentir què deien no n’hi havia cap que la fes fora. Totes estaven segures que si ho explicava no se l’entendria. I Déu nos en guard que no hagués estat així:  quan no podia sentir alguna conversa, començava a repartir cops d’escombra als peus fins que aconseguia ficar-se al mig de la rotllana. Uns deien que va ser per aquest motiu que la varen començar a anomenar “Escombreta”, però d’altres asseguraven que era perquè era més baixeta que l’escombra que sempre l’acompanyava.  Fos com fos, tothom estava d’acord que aquell mot li era del tot escaient i la veritat és que el seu nom real no el sabia ningú.

 

També deien que curtejava una mica, que no filava prou bé, però que era de fiar. De fet sempre es comportava bé amb tothom i solia estar encertada quan donava el seu parer en alguna de les tafaneries de la plaça, que no passava d’una aixecada d’espatlles o un senzill sí o no. Només perdia els nervis amb la canalla. Llavors sí que se la sentia cridar. Se li acostaven a llençar-li pedres o sorra a l’escombra i cridant a mena d’escarni: “escombra, Escombreta, escombra!”. Llavors la dona perdia els nervis i corria al darrera de la mainada amenaçant-los tot alçant

 

l’escombra com si fos un gran bastó. I, cridant, mig s’entenia que deia: “No en tinc pas jo la culpa de ser baixeta, si no he crescut més...”.

 

Tenia fama de ser una dona neta i no era només pels tips d’escombrar que es feia. Els que la coneixien bé deien que mai li havien vist cap taca a la roba més estona del que trigava a fer-se-la, perquè quan això passava de seguida se n’anava “a netejar, a netejar...”, deia.

 

Cada dia el sol la trobava escombrant el seu portal. Tant si plovia com si no, quan sortia de casa seva no hi tornava fins havent dinat, però ja havia escombrat el seu pati, que cada de matinada els veïns sentien la remor aspra d’aquella escombra de bruc. En acabar de casa seva, se n’anava cap a cal primer veí  que ja hagués obert les portes i es posava a escombrar-li l’entrada fins que la mestressa d’aquella casa, tipa de sentir el fregar de l’escombra, li oferia un tros de pa per esmorzar. I això era cada dia a un veí diferent. Un cop esmorzada, sense deixar mai aquella escombra, se n’anava carrer  de la Font avall fins a la riera on sempre hi passava més gent que també li deia alguna cosa i, si no, era ella la que els saludava amb un cop d’escombra als peus.

 

A  l’hora de dinar repetia l’escombrada a un portal fins que la convidessin, però, això sí, a una casa diferent de la de l’esmorzar. No era pas que la dona fos prudent, senzillament feia cas del que li deien a cada casa: “té i avui no tornis”. Tots ho sabien i els hi estava bé, perquè sempre estava disposada a ajudar a qualsevol veïna a casa seva, quan li ho demanaven. Era bona dona i amable, a la seva manera.

 

Una vegada va passar per la riera un gitano amb un ós i ella, que no havia vist mai cap bèstia d’aquella mena, se n’hi va anar al darrera. Això va ser a mig matí i com que al vespre varen veure les portes grosses de casa seva obertes, una colla de veïns la varen començar a buscar. La varen trobar tremolant de fred entremig de les roques de més enllà de la via del tren. Al darrera d’aquell ós, havia anat a parar a la platja i no n’havia sabut tornar. Es veu que mai abans hi havia estat, a la platja, perquè d’ençà de llavors se les donava d’haver estat per tot el món. Quan li preguntaven que com era el món, sempre deia que el món anava del Montseny a la platja.

No era d’Arenys. Hi havia arribat de ben petita amb la seva mare, una dona ben diferent d’ella. Vivien soles al carrer de la Font i diuen que a aquella casa, en vida de la mare, només hi havia entrat el mossèn una trista vegada quan la vella s’estava morint. Les males llengües havien dit que venien de Vallgorguina, d’on les havien fet fora perquè es veu que la mare era una mala bruixa. Una vegada, tornant del bosc va entrar a una feixa per agafar vés a saber què i el pagès que la va veure de seguida la va abraonar: “Ep, bruixa. Deixa estar això i ves-te’n a cas teva”. “Doncs tu ja hi hauries de ser, a cas teva! Valdria més que estiguessis pendent del que hi fa truja que hi tens i no pas de mi!”, li va respondre de mala manera. En aquell moment es va sentir la dona que des de la cort cridava i el pagès va recordar que hi tenia una truja a punt de parir. Va deixar anar el xapo i començà a córrer per veure què passava. Aquella truja, que havia parit moltes vegades i sempre havia estat bona mare, però ara a cada garrí que li sortia li clavava queixalada i el matava. Feina varen tenir per lligar-

 

la fins que els va parir tots i en deslligar-la es va matar ella sola envestint un cop i un altre de cap contra la paret. D’aquell fet en va córrer la brama i la dona, tipa i farta de sentir-se a dir bruixa per tothom, va venir a Arenys amb la filla, de la que no se’n coneixia el pare.  

 

Mai ningú no havia entrat a casa d’aquella vella que sempre tenia les portes grosses tancades. El veïnat, quan va saber d’on venia i el perquè n’havia fugit, ni la saludaven pel carrer. A més a més, quan alguna vegada ho havien fet sempre deixava anar una atzagaiada. La nena, però, ja era una altra cosa: feia una mica de pena. Era molt petitona, mal girbada, bruta, sempre sola pel carrer i amb una mirada innocent que anunciava la “buidor” de cervell que tenia.

 

En morir la mare va ser la primera vegada que algú de fora de la casa hi va entrar, va ser el mossèn.

 

Un dia l’Escombreta va sortir al portal, neguitosa mirava amunt i avall del carrer fins que va veure passar una veïna, la va agafar de la mà i estirant-la la va fer entrar a casa seva. No varen passar de l’entrada perquè  de dalt arribaven els crits afònics de la mare tant esgarrifosos que la veïna se’n va anar directament a la rectoria. Quan el mossèn va entrar a l’habitació hi va veure la vella i finalment va entendre el que deia: “Qui la vol? ...Qui la vol?” repetia una vegada i una altra vegada. “Que ningú hi entri...”, diuen que va dir el mossèn. “Tanqueu les portes i deixeu-la morir tota sola”. El Senyor rector, que en sabia tot l’historial, va dir que si algú li hagués contestat que sí la moribunda li hagués traspassat la seva bruixeria. Per això valia més deixar-la morir sola, perquè bruixeria i bruixa se n’anéssim justes cap a l’infern.

 

I així va ser com va anar. A la casa només s’hi va tornar a entrar  quan s’hi va fer el silenci. Llavors els enterramorts es van endur el cos per enterrar-lo a un forat que es va fer al darrera del cementiri, a fora. Es veu que va ser llavors quan a l’Escombreta la varen començar a anomenar així, perquè després de la mort de la seva mare, la primera vegada que va sortir al carrer ja va ser agafada d’aquella escombra, cosa que va fer que la gent, sense posar en dubte el que havia dit el mossèn, en fes molta de broma: “Ves! La vella tant de dir qui la vol? I al capdavall  ha estat la filla la que se l’ha quedat”. Es referien a l’escombra, és clar. Mai ningú no va pensar que l’Escombreta fos bruixa, però tothom estava segur que aquella escombra era la de la mare i per tant era embruixada. Potser per això va ser que molts anys més tard, quan la pobra Escombreta va morir abans de sant Joan, la primera cosa que es va fer va ser llençar la seva escombra a una de les fogueres.

 

Com que sempre havia estat molt baixeta i xacrosa, la gent no se’n va adonar que es feia vella. Ningú no es va fixar que feia temps que només voltava pel carrer, sense arribar a la riera. Com que no era a una casa fixa on anava a escombrar a l’hora d’esmorzar i de dinar, ningú va saber els dies que feia que no menjava. Ningú la trobava a faltar, potser perquè no feia ni nosa. Només quan un nen dels que l’escarnien va preguntar per ella el veïnat es va adonar que feia dies que no la veien. Es va morir sola, estirada a terra al damunt d’un parell de mantes. Es veu que li feien de matalàs, al costat del llit de la seva mare, on hi varen trobar l’escombra.

 

 

Albert Estengre i M.

 

Arenys de Mar, octubre de 2018